dissabte, 27 de febrer de 2016

Umberto Eco i els llibres


Aquest vídeo d'Umberto Eco és una passejada pels laberints dels llibres.
Umberto Eco ens va deixar aquest 19 de febrer.







dilluns, 30 de novembre de 2015

Any Llull




Avui 30 de novembre comença l'Any Llull.

Des del web de l'Any literari Llull 2015-16 (@AnyLlull) podem tenir accéss a totes les activitats programades, notícies, informacions, etc.

I també tenim un programa educatiu sobre Ramon Llull: Enllulla't.



diumenge, 20 de setembre de 2015

Casa de Misericòrdia de Joan Margarit


Casa de Misericòrdia

"El pare afusellat.
O, com el jutge diu, executat.
La mare, la misèria i la fam,
la instància que algú li escriu a màquina:
Saludo al Vencedor, Segundo Año Triunfal,
Solicito a Vuecencia deixar els fills
dins de la Casa de Misericòrdia.

El fred del seu demà és en una instància.
Els orfenats i hospicis eren durs,
però més dura era la intempèrie.
La vertadera caritat fa por.
És com la poesia: un bon poema,
per bell que sigui, ha de ser cruel.
No hi ha res més. La poesia és ara
l'última casa de misericòrdia."

(Poema "Casa de Misericòrdia", dins del poemari del mateix títol. Barcelona: Proa, 2007, p. 23)

Busqueu la relació que hi ha entre aquest poema i una part de la conferència de Miquel del Pozo. A la Llibreta d'escriptura.

divendres, 18 de setembre de 2015

Per què mirem, llegim i escoltem art?

Brillant conferència de Miquel del Pozo sobre ART!







Extraordinària experiència d'ART a Twitter

dijous, 17 de setembre de 2015

Diccionari català-valencià-balear

A classe, treballant el discurs de Joan Veny, ens ha sortit el Diccionari conegut amb el nom d'Alcover-Moll. I justament avui a twitter hi havia aquesta piulada:




A l'enllaç se'ns parla de la importància de l'obra i del fet que és una obra titànica realitzada gràcies als voluntaris.

dilluns, 14 de setembre de 2015

Per què ens cal una educació literària i lingüística?




Joan Veny (Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2015) ens donarà la resposta.

Llegiu el discurs que va fer el lingüista en l'acte del lliurament del 47è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes instituït per Òmnium Cultural
Un cop hagueu comprès les seves paraules, a la llibreta d'escriptura o llibreta digital, elaborareu la resposta.

El Premi d'Honor de les Lletres Catalanes és una distinció atorgada a una persona que per la seva obra literària o científica en llengua catalana i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans. Des que es va començar a atorgar el 1969, han rebut aquest reconeixement personalitats com Jordi Rubió, Salvador Espriu, Joan Fuster, Pau Vila, Manuel de Pedrolo, Mercè Rodoreda, Joan Coromines, Pere Calders, Xavier Berenguel, Miquel Martí i Pol, Jordi Sarsanedas, Teresa Pàmies, Josep Maria Espinàs, Baltasar Porcel, Montserrat Abelló, Jaume Cabré o Josep Maria Benet i Jornet. L'any passat va rebre la distinció el cantant i músic Raimon. 

El curs passat, el dia 14 de febrer, vaig donar la informació que Joan Veny havia guanyat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes en aquesta entrada del blog. Llegiu-vos-la també i en resumiu la informació rellevant.

 

diumenge, 19 d’abril de 2015

23 d'abril

Per avui aquests tres vídeos que expressen moltes de les sensacions que un llibre us pot fer sentir.
Bon Sant Jordi!










dilluns, 6 d’abril de 2015

Ausiàs March més enllà del segle XV

D'Ausiàs March a Maragall i Palau i Fabre



 Ausiàs March

 Joan Maragall
 Josep Palau i Fabre

Aquests dies, després de treballar Ausiàs March, el continuarem rastrejant en poetes del segle XX com Joan Maragall i Josep Palau i Fabre a través dels seus Cants espirituals.


Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
¿què més ens podeu dar en una altra vida?

Per ‘xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre... ¡i temo tant la mort!

¿Amb quins altres sentits me’l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué «Atura’t»,
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; ¡jo, que voldria
aturar tants moments de cada dia
per fé’ls eterns a dintre del meu cor!...
¿O és que aquest «fer etern» és ja la mort?
Mes llavores, la vida, ¿què seria?
¿Fóra només l’ombra del temps que passa,
i la il·lusió del lluny i de l’aprop,
i el compte de lo molt, i el poc i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

¡Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor; ¿i no podria
esser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
¿me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà  veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria esser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
¿per què aclucà’ls cercant un altre com?
¡Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, ¿qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
¡Sia’m la mort una major naixença!

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t'imploro com si existissis.

Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu –i penso creure en tu quan no crec en ningú.

Però després em desperto, o em sembla que em desperto, i m'avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.

¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?

¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Despertaré algun dia d'aquest doble son i viuré, lluny d'aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?

No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu. Quina forma d'amor més estranya i més dura! Quin mal em fa no poder dir-te: crec.

No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d'aquest engany d'una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te. Ets.
                                                                                       París, 14 de maig del 1950



   
D'Ausiàs March a Vicent Andrés Estellés



El poeta Vicent Andrés Estellés és considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània i el poeta més gran que ha donat el país Valencià des de l’època d’Ausiàs March.


Com March, Estellés és una veu poètica intensa i potent, i que té com a temes principals l'amor, o el sexe, i la mort. Estellés llegí i paí els seus clàssics valencians (Ausiàs March, Roís de Corella, Jaume Roig, Jordi de Sant Jordi...) i el seu mestre fou March.  



ACÍ

``Deixant amics e fills plorant entorn''
                                          AUSIAS MARCH.

ACÍ estigué la casa on visqué Ausiàs March.
D'ací el tragueren, mort, amb els peus per davant,
envers la catedral. Carrer de Cabillers,
la Plaça de l'Almoina. Penses els darrers anys
d'Ausiàs March, perplex amb la vivacitat
dels poetes locals, de l'Horta de València.

Jo sóc aquest que em dic... Es colpejava el pit,
el puny com una pedra, insistint foscament.
I s'en tornava a casa, irritat, en silenci,
barallant l'espigrama ple de dificultats,
unes banalitats del tot insuportables.
Un dia es va morir com es mor tot el món.
Jo sóc aquest que em dic... Agafats de les mans,
vàrem llegir la lápida. I seguírem, després,
pel carrer de la Mar. Ens atreia la casa.
I altre dia tornàrem. I hem tornat molts de dies.
Carrer de Cabillers, la Plaça de l'Almoina.
Hem entrar a la Seu; hem vist la sepultura
d'Ausiàs; hem mirat aquell Sant Vicent, vell,
que pintà Jacomart. Tornem algunes voltes.
El carrer de la Mar, el de les Avellanes.
Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March.
Ací, de cos present, estigué Ausiàs March.
De cos present. Jo sóc aquest... Un sagristà
de la Seu em contava com referen el cos
d'Ausiàs, amb fils-ferro, enllaçat trossos d'ossos.
Un migdia de llum exasperada, anàrem
a Beniarjó; collires unes flors en un marge:
les volies deixar en aquelles ruïnes.
Creuàrem en silenci les ruïnes, pensàrem
Ausiàs March allí, l'esclava de cinc mesos,
amb el fill bord creixent-li; retornàrem després
a Gandia; tu duies les flors a la mà.
En eixir de Gandia les llançares a l'aire,
a l'aire de Gandia i de Tirant lo Blanc.
Jo sóc aquest que em dic... Carrer de Cabillers,
la Plaça de l'Almoina. La teua mà en la meua
com un grapat de terra, arrelats l'un en l'altre.

 
  D'Ausiàs March a Narcís Comadira


Falconeria

Ara sóc un falcó i sobre la mà m'aferro                                                    
del meu senyor. Respiro l'aire net del matí
i l'olor del vellut i les martes, la suor dels cavalls,
el fenc petjat, els vapors
que pugen de la terra.
Herbes i flors menudes, tapís gemat que veuré
des de dalt, quan en cercles, magnificent,
observi els meus dominis, la prada, els arbrissons,
el rierol, la llebre esmunyedissa.
I els cavalls, els gossos i el senyor,
amb els seus cavallers i el falconer major,
patges i servidors, tots iguals de petits,
repartits sobre el prat...
Ara el senyor m'ha dit: vull una llebre grossa,
flairosa de llentiscle (el meu senyor és poeta),
mentre m'acaronava el plomatge amb el dit.
Jo em sento emperador, enfilar a la mà del senyor,
amb la meva caputxa de cuir plena de cintes.


Hi ha moviment, xivarri, renills i piafar,
i els mossos de canilla que deslliguen i aquissen els gossos.


Ja s'acosta el moment, el senyor m'amanyaga,
vol una llebre grossa, flairosa de llentiscle
(jo també sóc poeta). El cor em bat amb força.
I ara, en aquests moments, jo sóc l'amo i senyor
del món i de la gent. Tots a dins del meu cercle,
pendents de mi, esperant com em perdo i retorno,
com el meu vol es va cenyint, calcula,
veu la llebre temorenca.
Els ulls son com sagetes, les urpes s'aguditzen
i un vertigen dolcíssim m'aclapara.
Cel i terra són u, arbres i núvols, l'herba i la pell
esquerpa de la llebre. No veig res, una força,
se m'endú cap avall, cap al pou del no-res,
i baixo com un Ilamp. Per quina
voluntat em regeixo?
¿Quina és la força obscura que se m'endú,
quins fils mouen les meves ales, quin foc
pot escalfar
tant la sang del meu cos?


Ara, a les urpes, ja hi tinc la llebre morta,
olorosa de terra i de llentiscle.
Tot s'ha acabat, ja s'ha ensorrat l'imperi.
El falconer major
em deixarà esquinçar un tros de fetge càlid...
Riurà el senyor amb els seus amics, després
i amb el meu caputxot tot ple de cintes,
em sentiré ridícul.


Allò que fa oblidar-se, dura sempre tan poc!


La falconeria és la cacera amb aus rapaces ensinistrades i a l'Edat Mitjana no hi havia rei que no tingués els seus propis falconers. Ensinistrar-los, més que no pas un ofici és un art. El falcó no és un animal dòcil. És un príncep del cel.


D'Ausiàs March a Raimon




Com un puny, cançó de Raimon editada per primer cop el 1974, en el seu disc A Víctor Jara.

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
i jo ben sol em quede a Maragall,
aquest carrer que mai no ens ha fet gràcia
se'm torna el lloc d'un gris inútil ball.
Ausiàs March em ve a la memòria,
el seu vell cant, de cop, se m'aclareix,
a casa, sol, immers en la cabòria
del meu desig de tu que és gran i creix:

"Plagués a déu que mon pensar fos mort
E que passàs ma vida en dorment".

Entenc molt bé, desgraciada sort,
l'última arrel d'aquest trist pensament,
el seu perquè atàvic, jove, fort
jo sent en mi, corprès, profundament.
Al llit tan gran d'italiana mida
passe les nits sentint la teua absència,
no dorm qui vol ni és d'oblit la vida,
amor, amor, és dura la sentència.

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
el dolor ve a fer-me companyia,
i no se'n va, que creix en sa llargària,
despert de nit somou, somort, de dia.
Em passa això i tantes altres coses
sentint-me sol que és sentir-te lluny;
ho veig molt clar quan fa ja cent vint hores
que compte el temps que lentament s'esmuny.

Vindrà el teu cos que suaument em poses
en el meu cos quan ens sentim ben junts,
i floriran millor que mai les roses:
a poc a poc ens clourem com un puny.



Com un puny, com molt bé deveu haver notat, és un text per a ser musicat i cantat i, s'ha construït a partir del referent ausiasmarquià: referent literari pel que fa al tema amorós i a la versificació. Us deixo l'enllaç del comentari que ha fet Josep Bargalló.

 

divendres, 3 d’abril de 2015

Ausiàs March

Per començar a introduir-nos en Ausiàs March, us deixo aquí un enllaç del blog de l'escriptor Jaume Subirana. Hi veurem com l'hispanista Robert Archer ens diu que March és un poeta complicat. March demana temps.

I també us deixo un vídeo:




A continuació podem sentir un parell de poemes d'Ausiàs March musicats per Raimon.

Quins tan segurs consells vas encercant



Veles e vents han mos desigs complir




I aquest vídeo  de la lectura dramatitzada al Teatre Romea: Jo sóc aquest que em dic Ausiàs March, amb Elies Barberà, Pep Cortés i Joan Peris. Per gaudir de la poesia d'Ausiàs March com mai.




dissabte, 28 de març de 2015

Els nous trobadors i joglars

Enric Casasses
Josep Pedrals
Enric Casasses (1951) i Josep Pedrals (1979), malgrat pertànyer a generacions diferents, són un exemple dels nous poetes rapsodes del segle XXI.

A continuació tenim un vídeo i una entrevista a Enric Casasses, i també podrem sentir com recita alguns dels seus poemes.
A l'entrevista se li fa la pregunta: Quan vas començar la poesia era molt enganxada al paper, sense moure els llavis. I el que respon Casasses és justamnet el que hem estat treballant aquests dies a classe. 
Aneu a l'entrevista i llegiu la resposta que dóna. La vull recollida a la llibreta d'escriptura.



Si cliqueu aquí, hi trobareu la lletra de la sextina.


I ara ens toca conèixer Josep Pedrals a través d'aquest documental realitzat per alumnes de Comunicació Audiovisual de la Facultat de Comunicació Blanquerna i a partir d'algunes de les seves recitacions:

(l'eutrapèlia és la capacitat de moderació en el divertiment).


Aquí hi teniu la lletra del poema.
I hi afegeixo encara una audició emesa a Catalunya Ràdio el 21/7/2010.

Segons Pere Gimferrer, Pedrals és el continuador directe de J. V. Foix i Joan Brossa. Voldria que em poguéssiu dir el perquè d'aquesta valoració.

Els cantants-músics (cantautors) que divulguen poesia podríem dir que equivalen a un joglar o a un trobador? I els poetes-rapsodes com Enric Casasses i Josep Pedrals? Després d'haver sentit recitar Enric Casasses i Josep Pedrals i després d'haver-los llegit, què creieu que busquen com a poetes? I quin lligam creieu que mantenen amb la poesia sels segles XII-XIII (la trobadoresca)? (No hi ha lligans temàtics, per aquí no us hi heu de moure).

dimarts, 24 de març de 2015

Els trobadors, la lírica trobadoresca i la llengua occitana




La Laura Borràs ens explica en aquest vídeo que els poetes que integren la lírica provençal dels segles XII i XIII són els anomenats trobadors. El trobador no tan sols creava el text de la poesia, sinó que també componia la música amb la qual s'havia de difondre la cançó per mitjà del cant. El trobador era, doncs, músic i poeta alhora, i feia ús de la llengua provençal (o occitana). I no ens n'oblidem, hi havia dones trodadores: les trobairitz.

A tall d'informació, el mes de desembre de 2013 es va activar la primera cadena de televisió en occitàÒC tele. Ús deixo l'enllaç per tal de prendre consciència de l'existència avui dia, encara que feble, de la llengua occitana, i per tal de poder sentir com sona i poder comprovar la forta similitud amb la nostra llengua.



dimarts, 17 de març de 2015

Internet i poesia: el retorn a una nova oralitat



Avui 17 de març, dia de la poesia catalana a internet, he trobat a twitter aquesta reflexió amb la qual hi estic totalment d'acord. 

Actualment, gràcies a internet, la poesia viu una mena de retorn cap als seus orígens: l'oralitat. Teresa Iribarren, directora del màster d'Edició digital de la UOC, afirma que "la poesia, el gènere literari tradicionalment més vinculat a la imatge, és especialment procliu a explorar nous maridatges amb expressions multimèdia, que permeten el retorn a una nova oralitat i que exploren la imbricació de la paraula poètica amb la fotografia i l'audiovisual". 

Un magnífic exemple que l'ús de les xarxes pot portar a "un reviscolament del poema com a unitat per damunt del llibre" és la poesia del poeta de Castelló de la Plana Josep Porcar.




N'és una mostra que crec fermament en aquesta observació, el fet que he estat tres cursos practicant amb l'alumnat l'anàlisi i el gaudi de la poesia catalana amb la creació d'una càpsula audiovisual (un videolit) perquè tal com diu el poeta Carles Miralles:

                                        Els missatgers d'antany, hereus dels àngels,
                                        fan fotos o bé filmen, ara.
                                        La veu són ara els ulls.

Bé, avui és el dia de la poesia catalana a internet però d'avui i fins el dia 21 es considera la Setmana de la poesia catalana a internet.







  

I aquests dies s'està fent la vuitena Festa de la Literatura Amplificada al CCCB amb l'objectiu d'estendre's al paisatge audiovisual, al poder de la paraula oral, a la narració transmèdia i a una contínua revisió i reinvenció del cànon.




M'haureu de fer un Storify que reculli la tesi del títol d'aquesta entrada: "Internet i poesia: el retorn a una nova oralitat".



diumenge, 8 de març de 2015

Poesia i cançó

Durant l'Edat Mitjana, la poesia lírica era poesia cantada. L'autor, doncs, tant si era conegut com si era anònim, havia de ser poeta i músic.
La poesia dels trobadors era destinada al cant, no a la recitació i, encara menys, a la lectura silenciosa. Amb la difusió del llibre i la lectura individual i silenciosa es van anar allunyant dos gèneres que havien estat un de sol.
Progressivament, però, els camins de la poesia i de la cançó van tornar a convergir a través del fenomen de la musicalització de poemes que, en principi, no estaven pas destinats a ésser cantats.
Farem l'audició d'una pastorel·la del trobador Marcabrú com a exemple de poesia cantada medieval i l'audició d'una cançó actual de Mishima basada en el poema Dóna'm la mà de Joan Salvat Papasseit.



Una altra de Mishima, Els ametllers de Joan Maragall.




I És quan dormo que hi veig clar de J. V. Foix i interpretat per Joan Manel Serrat.


Us deixo aquí l'enllaç de Música de poetes, on hi ha totes les cançons que els músics catalans han fet amb els versos dels nostres poetes.

Hi trobeu alguna diferència entre el paper dels trobadors i els joglars medievals i el paper dels poetes i cantants actuals? Com sempre, les vostres reflexions a la llibreta d'escriptura.

dimecres, 25 de febrer de 2015

On som a la poesia catalana?


El dia 8 de novembre de 2013, Sam Abrams publicava un article a El Punt Avui que amb el títol On som a la poesia catalana? hi feia una brillant reflexió sobre la diversitat i riquesa de la nostra poesia. 
Aquest article us l'ofereixo com a mostra del que és l'altra cara de la moneda de l'antologia obligatòria que ens fa llegir el Departament d'Ensenyament. Una antologia poètica que es caracteritza per no incloure-hi cap poeta viu. Com si la poesia catalana estigués extingida. Sam Abrams ho deixa ben clar en aquest article: "La primera cosa que es fa evident és la vitalitat insòlita del panorama poètic".

Us el llegiu i n'extreieu les idees més rellevants (a la llibreta d'escriptura).

A més a més, us deixo aquest vídeo de tv3 que es diu Poetes joves. Se'ns descobreix una nova generació de poetes que tenen entre vint i trenta-i-alguns anys (Andreu Gomila, Adrià Targa, Blanca Llum Vidal i Josep Pedrals):



dilluns, 23 de febrer de 2015

Antologia de poesia de 1r de Batxillerat

El tercer trimestre tindrem de lectura obligatòria aquesta Antologia de poesia catalana.




Aquí també hi trobareu els poemes de l'antologia.

Antologia de poesia catalana. Annex Ed. Cruïlla

dissabte, 14 de febrer de 2015

Joan Veny: Premi d'Honor de les Lletres Catalanes

Com vam saber ja fa uns dies (el 9 de febrer d'enguany), Òmnium Cultural ha decidit atorgar el 47è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes al lingüista Joan Veny




La revista digital Núvol ens informa que el filòleg Joan Veny i Clar, catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona i membre de l’Institut d’Estudis Catalans, s'ha dedicat tota la vida a l'estudi de la dialectologia, l’edició de textos i la història de la llengua i ha dedicat una atenció especial a l’etimologia. Una de les seves grans obres és l’Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC) que l'ha dirigit juntament amb Lídia Pons (és l'obra que ens mostra ell mateix a la foto de dalt).

Aquest darrer divendres en El Punt Avui, l'escriptor Màrius Serra li dedica un petit article (que us l'adjunto a continuació) i hi diu: "És un etimòleg apassionat que passarà a la història com a dialectòleg en cap d'un projecte magne: l'Atles Lingüístic del Domini Català, en nou volums de gran format. Una obra fascinant que fa de la diversitat l'argument principal per demostrar científicament la unitat de la nostra llengua". En la mateixa línia que l'article de Jesús Tuson "Sobre la unitat de la llengua" que vàrem treballar a classe no fa massa dies.

diumenge, 25 de gener de 2015

La presència de la literatura catalana a fora + "Una literatura que replica i interroga"

Fa uns dies que tenim aquesta notícia "Que la literatura catalana comença a arribar amb regularitat al mercat anglosaxó". Ens ha arribat via Vilaweb i també a través del diari Ara. Twitter també n'ha fet ressò (aquí en teniu una mostra):

Enlace permanente de imagen incrustada








Penso que és bo tenir-ne notícia des d'una assignatura que tracta de conèixer la tradició i la realitat de la nostra literatura. I com que aquest trimestre esteu llegint novel·la feta per escriptors vius, em sembla adient informar de la presència de la literatura catalana a fora, perquè això la fa ben viva. I aprofito aquesta notícia per presentar un article que va fer Julià Guillamon el maig de 2011 i que va titular: "Una literatura que replica i interroga" fent referència a les novetats catalanes de novel·la dels darrers anys. Aquest article el trobareu a la 1a pàgina del dossier, us el llegireu i em fareu un mapa mental o conceptual que ordeni les idees que s'hi exposen.

Aquí podeu contrastar el vostre mapa conceptual.


dimecres, 14 de gener de 2015

2015, any Ramon Muntaner


Enlace permanente de imagen incrustada


Aquest any 2015 se celebrarà el 750è aniversari de Ramon Muntaner, nascut a Perelada l'any 1265. És l'autor d'una de les quatre Grans Cròniques medievals.
Llegiu-vos aquest article que ha publicat la revista digital Núvol.



Fragment del Còdex (llibre antic escrit a mà) del segle XIV de la Crònica de Ramon Muntaner. Es pressuposa que l'escriba de la il·luminació és Muntaner redactant la Crònica (imatge extreta del blog Espai 31 de Llorenç Carreras).





  

dimarts, 13 de gener de 2015

Un Bit de literatura: Tirant lo Blanc


Per acabar amb el Tirant lo Blanc us deixo aquest vídeo que forma part de la sèrie Bits de literatura de la mà de la professora Laura Borràs (professora de Literatura de la UB).






dijous, 8 de gener de 2015

Joanot Martorell: Una vida de novel·la


Joanot Martorell va fer servir el manuscrit del Tirant lo Blanc com a garantia d'un préstec a Martí Joan de Galba, que va declarar-se'n coautor.
Llegiu-vos aquest enllaç i completareu moltes de les coses que s'han explicat a classe.

La revista digital Catorze14 ens ofereix un extracte de la correspondència entre Joanot Martorell i Joan de Montpalau, adaptada per Joan-Lluís Lluís i publicada per Editorial Barcino. Correspondència que corrobora la vida de novel·la que va viure Joanot Martorell.


Lliçó de Mario Vargas Llosa sobre Joanot Martorell i Tirant lo Blanc






dimarts, 6 de gener de 2015

La tradició literària, les fonts, els préstecs literaris o la intertextualitat


Joanot Martorell fou un escriptor podrit de literatura en el sentit més noble del terme. El seu Tirant lo Blanc és un llibre que conté fragments de d'altres llibres. Isabel Grifoll i Lola Badia ens en parlen. Segons I. Grifoll, Joanot Martorell arriba ara i adés als plagis literals. Una frase d'Ovidi, una sentència de Sèneca o un ampli fragment de la prosa de Corella valen per construir un parlament de Carmesina o un plany de Tirant. Segons L. Badia el text del Tirant és un terreny d'hibridacions i convergències de molts materials diversos, la majoria dels quals són de patrimoni comú dels escriptors del segle XV català. I ens diu també que per qualificar l'ús de tots aquests materials dintre de la novel·la, els termes "font" i "plagi" són inadequats. Lola Badia prefereix parlar del recurs de la intertextualitat. Martorell es mou en una intertextualitat en què manlleva, retalla, cus, hibrida i barreja sense inhibicions.
Hi ha qui diu que en el fons, tot text remet a altres textos.

dimecres, 26 de novembre de 2014

Negres literaris

Aquests dies treballant les cròniques medievals i la figura de l'escrivent, tractarem a classe una figura del món de les lletres que segurament molts de vosaltres desconeixeu: la figura del negre literari. 
Hi ha un conte esplèndid de la M. Àngels Anglada que toca el tema. Però certament se'n parla poc.
El curs passat un dia a twitter em vaig trobar aquesta piulada que en parlava:



Aquí trobareu l'enllaç de l'article escrit per Jordi Estrada i editat a la Revista El Pou Digital.

Llegiu-vos-el i recolliu-ne les idees més rellevants a la llibreta d'escriptura.


dimarts, 25 de novembre de 2014

Me'n recordo



Com que aquests dies estem parlant de memòries (medievals i actuals) us faré fer un exercici de "recordos" imitant a Joe Brainard.
Joe Brainard va ser un artista nord-americà que va escriure un llibre de records sota una forma ben especial que s'ha revelat com una fórmula literària d'interès universal. Me'n recordo és el títol d'un seu llibre que recull records que són una barreja d'allò més personal amb allò més universal i s'allunya de les convencions del gènere memorialístic. El llibre va ser editat en català per L'Avenç el 2010.
A l'epíleg del llibre se'ns diu que hi ha molt poca gent que pugui llegir aquest llibre i sostreure's a la temptació d'agafar un llapis per començar a escriure les seves versions paral·leles. Una mostra d'això és la creació d'un blog que porta per títol Me'n recordo.




dilluns, 24 de novembre de 2014

Lo pus bell catalanesc del món: de Ramon Muntaner a Blai Bonet


Lo pus bell catalanesc del món

Lentes alzines, maternals figueres,
pollancres cristal·lins, dring de font viva,
esclarissades ombres de l'oliva,
armat esvalot mut de romagueres,
el pomerar pintat, fresques pereres,
arrodonida eufòrbia, pleta freda,
amb flors l'albó com d'engruixada seda,
roques llises, capblaus, esparregueres,
pedra amb un liquen, groc com la moneda
del temps que calla entre les caderneres,
blaus, espigats espígols, llentrisqueres
mates enceses, escanya-rossins,
fua aturada dels cabridencs pins
que s'enfilen amb xiulo a les voreres
d'arran de mar, esmusses carritxeres,
escambuixades penyes, vent gregal,
mar: esperit escènic, fonda sal,
roques brescades, conques salineres...
Ran de rel com llengua romanial
pateix flor el romaní de les caeres.

                                         Blai Bonet



Per què Blai Bonet escriu aquest poema, per què decideix posar-li aquest títol? (la resposta, a la llibreta d'escriptura).

El músic Toti Soler i el poeta Carles Rebassa l'han musicat.


diumenge, 23 de novembre de 2014

Les quatre grans cròniques medievals i les memòries modernes de Jordi Pujol i Pasqual Maragall



Les cròniques medievals de Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere III el Cerimoniós, descriuen un passat recent per tal de conservar-ne la memòria a través de l'escriptura. Són el testimoni d'una època i tenen una funció informativa, propagandística i de regulació de la conducta dels lectors (les futures generacions s'hi han de poder emmirallar i prendre'n exemple).
En el dossier teniu uns fragments de les memòries de dos expresidents de la Generalitat (Jordi Pujol i Pasqual Maragall). Els fragments que us he triat fan referència a la nominació de la ciutat de Barcelona com a ciutat olímpica i expliquen l'organització dels Jocs. Llegiu-vos-els i contrasteu. Compareu aquestes memòries modernes amb les medievals (a la llibreta d'escriptura). Us sorprendrà veure'n les coincidències.